Sous d’or

Carta publicada al diari El Segre el dilluns 2 de juny i el divendres 6 de juny:

Sr. Director:

La setmana passada, xerrant amb uns amics, va sortir el tema dels sous desorbitats que cobren els polítics. De tots és sabut, de fet perquè molts d’ells ho han dit públicament, que cobren més certs presidents de comunitats autònomes que el propi Zapatero. Així passa també amb els ministres i consellers. Un altre punt important en aquest tema és el que cobren després, un cop deixen d’estar a primera línia. Al sou vitalici que els correspon als expresidents per haver mantingut un càrrec públic (en principi, al servei del poble), s’hi ha de sumar la remuneració que reben altres representants polítics per adherir-se a qualsevol òrgan de dubtosa relació amb el càrrec anteriorment ocupat. O també es pot optar per passar de tot i anar-se’n a l’empresa privada davant la permissivitat de la llei, com fa poc ha fet Zaplana. Com pot ser que els encarregats d’aprovar les lleis no n’aprovin una que els retalli el sou? Les raons són òbvies. I què dir dels sous a l’empresa privada... Això és un altre món. En fi, que molt advertir de la crisi econòmica, de l’alça dels preus i que “ens haurem d’estrènyer el cinturó”, però, com sempre passa, qui ho acaba pagant som els més febles. Només de pensar en el munt de diners que es podrien invertir per minorar l’impacte de la crisi en les butxaques i no es fa... m’esgarrifo.

EVA CÁRDENAS. LLEIDA

Espectacularització de la notícia

La vaga de transportistes és avui notícia, d'això no hi ha dubte. Però, veient les portades dels principals diaris generalistes dóna la sensació que sigui la fi del món. Com a mostra, sobre aquestes línies, hi ha algunes de les portades més "espectaculars". Atenció als titulars més catastrofistes: "Paràlisi i psicosi", així titula l'AVUI o La Vanguardia amb "Camino del colapso".

Per què els mitjans donen tanta importància a aquest fet si no és la primera vegada que hi ha una vaga d'aquestes característiques? Serà perquè els afecta directament al seu negoci? Des d'ahir molts quioscos no han rebut les edicions dels diaris perquè la cadena de transport s'ha interromput. Això suposa pèrdues dineràries considerables i quan et toquen la pela doncs ja sabem què passa.

Per què el seguiment mediàtic de la fuita nuclear d'Ascó amb prou feines va tenir ressò? Poques portades li van dedicar... Clar, els efectes d'aquest tipus d'accident s'evidencïen a llarg termini i el cost econòmic, tot i ser elevadíssim, no es dóna en un present immediat. Sense oblidar les principals empreses que es publiciten en els rotatius: multinacionals energètiques, entitats financeres...

Aquesta notícia ha sigut motiu de debat a classe de seminari i la conclusió general a la que s'ha arribat és: actualment, un titular informatiu avorreix l'opinió pública i els mitjans han de trobar maneres d'atraure el lector. Una possibilitat és crear morbo i mantenir l'atenció constantment, en detriment d'una informació acurada i propera a la realitat.

Tots amb Obama

Foto: EFE

El passat dimecres es publicava a les portades dels diaris, butlletins informatius i telediaris del nostre país la victòria del candidat demòcrata, Barack Obama, en les eleccions primàries dels Estats Units. Tots els mitjans feien una cobertura extensa de la fita aconseguida pel primer candidat negre aspirant a la presidència dels Estats Units en superar a la també primera dona amb aspiracions a aquest càrrec, Hillary Clinton.

Després de cinc mesos de tensa cursa electoral, el resultat és de 38 milions de persones que han exercit el dret a vot en 50 estats diferents del país, sense oblidar la renúncia dels altres candidats del bàndol demòcrata, com John Edwards, Bill Richardson o Joe Biden, entre altres. La polèmica tampoc no ha mancat en aquests mesos. Els estira i arronsa de Clinton i Obama pel que fa al nombre de superdelegats, així com als vots que els corresponia a cadascú o la demanda de revisió de les votacions en alguns estats han tacat la transparència del procés electoral. Malgrat les desafortunades intencions de paral·litzar el procés, finalment Obama s’ha imposat.

El cap de setmana passat, a Puerto Rico, un dels darrers estats (estat associat) que quedava per votar, Hillary amenaçava en l’últim spring de retallar distàncies degut a la contundent victòria a l’Illa. Un grup d’artistes llatins, entre els quals es trobaven Paulina Rubio, Jessica Alba o el cantant espanyol Alejandro Sanz, va protagonitzar un vídeo de suport a Obama per donar-li l’empenta definitiva i assolir, finalment, la Casa Blanca.

Ara s’obre una nova fase. Hillary Clinton ja ha donat públicament el seu suport a Obama i ha deixat entreveure que, de moment, renuncia a una hipotètica vicepresidència. El més important, però, és que ara el Partit Demòcrata estigui unit per afrontar amb el màxim de força possible la competència amb el candidat republicà John McCain.

Vídeo dels artistes llatins donant suport a Obama

Iu Forn, “m’assalten els temes, surto de casa i me’ls trobo”

Defensor de l’humor crític fins a la medul·la, Iu Forn no deixa indiferent ningú. Personalment, el coneixia de veure’l col·laborar al programa El Club de TV3 i de seguir-lo com a lectora de les seva columna titulada Passa-ho! al diari AVUI.

Però Iu Forn té una llarga trajectòria en el món de la comunicació. Ha treballat a l’edició del Barcelonès del diari EL PUNT, ha estat subdirector i guionista del programa Telemonegal, vocal del Col·legi de Periodistes de Catalunya i, a més, actualment col·labora al programa radiofònic Versió RAC 1 i a la revista El Jueves.

L’entrevista va tenir lloc al restaurant Viena del carrer Pelai de Barcelona. Per cert, va convidar ell. Molt amable.

En els darrers anys t’has especialitzat en l’àmbit del periodisme polític. Per què has decidit centrar-te en aquesta temàtica?

No vaig decidir-ho jo. Va coincidir que jo vaig anar a petar a un programa de matins, el del Cuní, i allà em va tocar fer una de les parts polítiques. Vaig anar fent fins que el Vicent Sanchis em va oferir fer una columna diària a les pàgines de política de l’AVUI. Aleshores el Vicent n’era el director. Al cap de dos anys vaig passar a la secció d’opinió. Ara parlo més o menys de tot, el que passa és que hi ha tendència a pensar que només parlo de política. Sembla que la política és una taca d’oli que ho taca tot.

Has estudiat periodisme?

No.

I alguna altra carrera universitària?

No. No vaig acabar absolutament res. Per això sóc feliç.

Aleshores, què et va portar a dedicar-te al periodisme?

M’agradava escriure. Vaig començar en una emissora municipal fa 26 o 27 anys fent un programa infantil. Més tard, vaig pensar en matricular-me a Bellaterra, però finalment no ho vaig fer. A més, feia poc m’havien ofert anar a una emissora de Barcelona a fer coses. Jo sóc un guionista que he acabat fent això. De fet, les columnes me les plantejo com petits guions de l’actualitat.

Com veus la televisió i la ràdio actuals?

El meu mitjà és la ràdio. Mai he sigut de tele, tot i que en aquesta feina acabes fent de tot. La ràdio crec que està en un bon moment: s’ha aconseguit adaptar a Internet. Tu pots escoltar qualsevol emissora de ràdio a qualsevol lloc del món i això és sensacional. L’ha revitalitzat. Aquí a Catalunya, pel meu gust, s’està fent una ràdio molt bona, en canvi, a Madrid és casposa i sona antiga. I pel que fa a la tele està a l’espera de saber com es consolida la TDT, està en un moment d’indefinició.

El futur de la premsa escrita el pinten una mica negre. Què n’opines, ho veus tan fotut com ho diuen?

Està una mica com la tele. Què passarà amb els gratuïts, que s’han consolidat, però quina incidència tenen les grans empreses publicitàries en aquests i, sobretot, el tema d’Internet. Així com la ràdio se n’ha beneficiat molt d’Internet, la premsa veurem com evoluciona. Jo crec que no ho sap ningú si la premsa en paper té futur. Als diaris de pagament se’ls ha de donar un valor afegit perquè el lector quan pagui un euro es trobi amb què les notícies estan interpretades, que hi ha opinions... S’ha de reformular la premsa escrita.

Quants diaris llegeixes al dia?

Set de paper i em miro confidencials i diaris d’Internet de tota Espanya. Però això és perquè sóc un viciós. De fet em paguen per fer-ho, vull dir que no té cap mèrit.

I quanta estona t’estàs?

Bastant. Hi ha dies que inclús a la nit es fa tard i encara no he acabat. Hi ha dies complicats que no tens gaire temps i has de prioritzar.

L’afany per escriure t’ha portat a ser autor de quatre llibres. Què et sents més escriptor o periodista?

Periodista. Escriptor és molt difícil. De fet els llibres que he escrit són de gènere periodístic, no són novel·les. Jo he fet coses d’actualitat o sobre fets relativament d’ara.

Has tastat tots els mitjans. Però, amb quin et quedes?

Jo la ràdio. Premsa potser també, però sobretot ràdio.

D’aquí a deu anys on et veus?

Ni idea. Em fas la pregunta fa deu anys i mai t’hagués dit que estaria fent el que estic fent ara. Inclús em pots preguntar: i d’aquí a sis mesos on et veus? No ho sé. I més en aquesta feina. Ni d’aquí a tres mesos. I encara et diré més, ni d’aquí a dos mesos.

Et declares simpatitzant d’algun partit polític?

No. Perquè per la meva actual dedicació d’una columna diària en la qual has de parlar de política crec que és ètic no manifestar públicament cap predilecció per cap partit. La gent que paga un euro per llegir el que escrius no té perquè saber-ho, no és elegant. La meva postura és d’equidistància amb tot i reparteixo a tothom, quan s’ho mereix.

Fins quan creus que hi haurà tripartit?

No ho saben ni ells. Ni idea. Cada dia quan et lleves et poden sorprendre amb una cosa nova. El que sí que es veu és una tendència a què la fórmula del tripartit actual no es reediti. No hi haurà un tercer tripartit. La cosa ha anat a pitjor. Actualment, és un pacte que porta cada dia un problema.

En declaracions que has fet has dit que “és necessari criticar-ho tot” i et posiciones com un defensor de l’humor crític. Això de vegades pot dur a problemes. Com vas viure el rebombori causat pel teu article titulat “Manual del bon colpista” (2006), pel qual et van interposar set denúncies?

Era un moment bastant convuls, per tot lo de l’Estatut... I a Madrid hi havia una tensió molt forta. En aquell moment va coincidir el moment, potser més bèstia que ara, de la COPE i d’EL MUNDO, i també que el CAC va fer un nota criticant la COPE. Un dia, un col·laborador de l’emissora a Catalunya va veure el meu article i, al cap de dos dies, al programa de matins, per antena, va manipular el que jo havia dit. Van agafar el tros manipulat, el van penjar a la seva web i a partir d’aquí es va generar una dinàmica absolutament marciana. Vaig rebre uns 2.000 i pico de mails, trucades per totes les vies possibles...

Et van amenaçar?

Sí, una miqueta. Vaig estar dos o tres dies fora de casa per si de cas, perquè el meu nom i telèfon sortien a les pàgines blanques de Telefònica. I no hi ha molta gent que es digui com jo. Era bastant senzill localitzar-me.

Què en vas treure de tot plegat?

La primera gran reflexió és que per argumentar i buscar-se una excusa, en aquest cas, de la COPE sobre la situació, jo passava per allà i em va tocar a mi. Els va anar perfecte treure una frase de tot un article. Ademés, si tu escrius “Manual del buen golpista” s’entén que des d’aquella línia fins al final estàs parlant de colpistes. Una cosa és els colpistes i l’altra cosa és els militars. I l’altra reflexió a nivell periodístic és que resulta que les agències que van distribuir la notícia la van agafar de la web de Libertad Digital, per tant, estava contaminada en origen. El 90% de mitjans del país van reproduir el teletip de les agències, tot i que podien haver entrat a la web de l’AVUI i comprovar-ho.

Després de dos anys de judicis, van arxivar el cas.

Què t’ha semblat el nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3?

És una persona de la casa, coneix bé allò i ara aviam que fa. Porta molts anys en aquesta professió, ha demostrat que la sap fer, ha treballat a la cuina de molts programes i, per tant, té una visió amplia.

Se’t fa difícil fer una columna diària?

Què va! Al contrari. Tinc una muntanya de temes. Com diu l’Òscar Nebreda -coeditor de la revista El Jueves i amb qui tinc el plaer de col·laborar- a Suïssa el més interessant que ha passat des de la seva fundació ha estat la invenció del rellotge de cu-cut. No ha passat res més, allí seria complicadíssim fer aquesta feina. Aquí no t’ho acabes. Tinc problemes per triar-n’hi un entre cinc o sis, de vegades.

Generalment, escrius sobre temes actuals, oi?

Sí, s’intenta. Avui mateix -són quarts de quatre de la tarda- estic dubtant entre tres temes diferents. És que m’assalten els temes, surto de casa i me’ls trobo.

Quan les escrius matí, tarda o vespre?

Al vespre, cap a un quart de vuit. Perquè la resta del dia em dedico a altres coses. Tot el dia vaig pensant-hi i quan m’hi poso amb una hora ho faig.

Reps algun tipus de “censura” o toc d’atenció del teu cap?

No. És totalment lliure. A mi no.

Llegeixes els comentaris que et deixen els lectors en la versió digital?

A vegades, no sempre.

Quins columnistes tens com a referents?

N’hi ha molts. M’agrada molt com escriu en Guillem Martínez, actualment escriu poc i a més és amic meu. Això de les llistes a mi no m’agrada, són injustes.

Ara et demano que et mullis: què n’opines de Salvador Sostres?

És un bon amic. Té un món fantàstic creat per ell mateix. Té un estil que hi ha gent que s’ho llegeix perquè li agrada i altra que s’ho llegeix per mortificar-se. Però s’ho llegeixen.

Tens pensat algun dia escriure sobre un altre tema que no sigui la política?

No ho sé. És que potser d’aquí a dos mesos estic fent esports o estic fent d’home del temps. No ho sé.

Diga’m tres qualitats que ha de tenir un bon columnista.

Ha d’intentar ser el màxim d’honest possible amb la gent que el llegeix, intentar donar-li el producte més fresc que pugui del mercat i després no intentar enganyar. De fet seria un tot.: intentar ser el màxim d’ètic i de respectuós amb la gent que cada dia té la molèstia de llegir-te.

Què recomanaries a algú que es vol iniciar en el món de l’opinió?

Que llegeixi molt cada dia. Perquè si tu opines d’una cosa almenys has d’intentar saber una miqueta de què va allò. Aquí resulta que cada dia has de saber molt de tot i això és impossible. Intentar documentar-te i tenir algun amic metge, algú altre relacionat amb el món de l’alimentació, un altre advocat, un altre que entengui d’economia, un cunyat que treballi a La Caixa, un informàtic... Per poder-lo trucar algun dia i que t’expliqui d’allò que no entenguis.

El desafiament del Pròxim Orient

Justament aquestes darreres setmanes s’ha comentat molt el conflicte àrabo-israelià arran del seixantè aniversari de l’estat d’Israel. Si es celebra la proclamació de la independència d’aquest estat a nivell internacional, per què encara hi ha països reticents a acceptar-ho? La confluència de nombroses causes en aquest fet condueixen a la necessitat d’analitzar-les amb deteniment.

El moviment sionista es forja molt abans de la persecució dels jueus a tot Europa com a preludi de l’antisemitisme. A finals segle XIX ja es donen mostres de protosionime que s’expandiran al vell continent. Les idees que proposa el moviment són l’agrupació del poble jueu a Palestina. En aquest context, a Europa es dóna el sorgiment dels nacionalismes, influïts majoritàriament pel socialisme utòpic. La figura que encapçala l’inici del moviment sionista és la de Theodor Herlz, periodista hongarès que treballa de corresponsal pel diari vienès Neue Freie Presse. Herlz és qui convertirà el sionisme en una qüestió internacional i propugnarà l’emigració col·lectiva dels jueus cap a un territori on se’ls concedeixi una sobirania pròpia, Palestina. Un cop les idees de Heltz van quallant en la societat, s’inicien les emigracions massives cap a Palestina, les anomenades alià, que s’aniran succeint al llarg dels anys fins a cinc vegades.

A Palestina, però, la convivència entre jueus i àrabs es va fent insostenible. Cada cop són més freqüents els enfrontaments entre ambdós col·lectius. A començaments de 1919 a Palestina la població jueva s’eleva a 66.000, mentre que la no jueva és de 573.000 (segons xifres extretes d’El País). La diferència poblacional encara és notable, tot i que amb les aliàs es retallaran al màxim les distàncies. Després de la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Gran Bretanya assumeix el mandat sobre Palestina i intentarà reiteradament en els propers anys aconseguir la pau entre els territoris, fita que no aconseguirà.

Els israelians inicien una colonització sionista sobre Palestina: la mà d’obra barata a les zones rurals passa a mandat jueu, els paletins han d’emigrar a les ciutats on no se’ls assegura treballar... Els jueus són superiors en armament i atac. El descontentament generalitzat, sumat a l’antisemitisme que es respira procedent d’Europa provocarà nombrosos enfrontaments amb centenars de morts. Finalment, l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) i les conseqüències nefastes de l’Holocaust converteixen els jueus en les principals víctimes a ulls de la comunitat internacional, qui els atorga al nacionalisme reclamat una legitimació definitiva i irrebatible. És en aquest punt on el conflicte s’internacionalitza i on la intervenció de l’ONU, amb el dictamen de resolucions al llarg dels propers anys, serà imparable.

En aquest context s’arriba al dia 14 de maig de 1948, data en què David Ben Gurion, Primer Ministre d’Israel, proclama oficialment la independència del país. La lectura d’aquell manifest durà aquella mateixa nit a cinc països àrabs (Egipte, Síria, Líban, Transjordània i l’Iraq) a atacar Israel en senyal de protesta.

Mayo del 68: qué queda de aquella revolución

Ciertamente cada año suceden hechos que posteriormente pasan a formar parte de la historia, pero cuando se menciona 1968 se suele relacionar con la revolución, con cambios... Y si ya concretamos a mayo de aquel año, se eleva el porcentaje de respuestas que relacionan la fecha con la revolución social en mayúsculas sucedida en Europa en los años sesenta.

Recomiendo un especial del suplemento Babelia que publicó El País el sábado día 19 de abril, donde se hace un análisis desde distintas perspectivas sobre este hecho histórico. Lleva por título Mayo 68: los restos de la revolución global en su 40 aniversario. Para aquellos (yo misma me incluyo) a quienes les sonaba vagamente las razones que llevaron a la revolución que hubo en París, la lucha por unos ideales, la ruptura de un sistema... Pero no habían tenido la oportunidad de ordenar las ideas ni los hechos, y analizar exhaustivamente el porqué de todo lo que sucedió hace 40 años, el especial de este periódico lo explica de manera ejemplar.
Algunas conclusiones a las que llegué, que contrastaron con los conocimientos previos que yo tenía, fueron que Mayo de 1968 no fue meramente una revolución de estudiantes universitarios en contra de un sistema agonizante que suplicaba un cambio drástico de rumbo, fue mucho más que eso. La necesidad demandada de cambio se estuvo gestando en todo el mundo debido a una dinámica de gestión de los poderes obsoleta, al despertar de una sociedad que abría los ojos hacia nuevos horizontes, al declive de la influencia del sistema comunista, y al surgir de nuevos pensadores que se cuestionaban cualquier enunciado expuesto.
La revuelta tuvo la culminación en ese año, pero desde mucho antes los movimientos insurrectos y el malestar de los ciudadanos ya se dejaban entrever. Los estudiantes franceses abanderaron la revuelta global con la capital francesa como escenario y lucharon contra unas formas de autoritarismo impropias, reclamaron unos derechos y libertades civiles básicos y más liberalización de las costumbres. Aunque se luchó por muchas más razones, la idea básica podría resumirse en la necesidad de terminar con la insatisfacción general de una sociedad cansada de las reglas impuestas desde los altos poderes.
La herencia de lo que aquella revolución civil consiguió parece que hoy en día, 40 años más tarde, se cuestiona. Los logros conseguidos no resultan motivar a una parte de la sociedad que ve como el mundo que le rodea avanza hacia un abismo de difícil salida: una globalización mundial que obstruye países y continentes enteros, la incertidumbre y el caso omiso a las advertencias sobre el cambio climático, la ignorancia de conflictos bélicos a ojos de la comunidad internacional con la consiguiente indignación del resto de población mundial... Un largo etcétera de aspectos a resolver de compleja solución que en pleno siglo XXI sorprenden ya que, aunque somos muchos los jóvenes que no vivimos aquella contestación mundial, observamos el pasado con nostalgia y anhelamos una actitud crítica como la de esos jóvenes de 1968.

Avant, avant... AVANCEM D'UNA VEGADA!

Fa poc menys de quinze dies es van posar a disposició dels usuaris els nous trens anomenats AVANT, que circulen per la línia d’alta velocitat entre Barcelona i Lleida, amb parada al Camp de Tarragona. Feia mesos que la notícia es rumorejava, però no acabava de confirmar-se ni de fer-se realitat.

Finalment, la utopia prenia forma de tren i el més destacat de tot: només tarda 1 hora i 10 minuts! Increïble! Pot semblar que aquesta rapidesa no sigui un atribut molt lloable perquè un tren d'alta velocitat podria fer-ho amb menys temps, però clar, per entendre aquesta alegria de molts treballadors i estudiants cal saber com estavem abans i l'avenç que s’ha fet.

Em vaig quedar força sorpresa quan, el dimarts 29 d’abril, en la majoria de diaris generalistes amb edició per a Catalunya o editats aquí la notícia no apareixia en portada. Només El Periódico se’n feia ressò i els diaris locals i regionals. En la resta apareixia en pàgines interiors amb dimensions diferents, depenent del diari. Ja hi som una altra vegada.

Personalment, crec que és una notícia que interessa a molta població catalana: barcelonins, tarragonins i lleidatans. A més, seguint el criteri de proximitat i del llindar de persones interessades hauria d’haver sortit en portada. Deixo de banda línies editorials. Em centro en la informació com a vehicle de coneixement al ciutadà. No dic ni que calgués fotografia ni tampoc un gran escrit, simplement citar-ho i que tingués la rellevància que es mereix l’esdeveniment. El Barça és important, però també és veritat que a molta gent se li’n fum el que fa o deixi de fer.

Per fer un trajecte entre Lleida i Barcelona (uns 150 quilòmetres) es tarda vora dues hores i mitja, fins i tot tres, amb el tren més assequible econòmicament, és a dir, el Regional borreguero (9,60€), el Catalunya o Regional Exprés (11€) que tarda uns 15 minuts menys, i a continuació ja es puja de nivell amb l’Estrella (17€ turista) o l’AVE (42€ turista). Aquest últim grup adreçat a usuaris amb un nivell de renda alt, viatgers esporàdics, o gent que per falta de previsió no té més remei que gastar-se’ls i pagar, crec jo. L'altra alternativa possible, en un altre transport que no sigui el cotxe privat, és l'autobus. També dura dues hores i el preu és de 17,50 euros.

Ara, des de la posada en marxa dels trens llançadora AVANT això canvia substancialment. De Barcelona a Tarragona es tarda 35 minuts (11,95€). Per un preu de 20,40€ (15,30€ amb el Carnet Jove) es té la possibilitat de recórrer els 150 quilómetres que separen Barcelona i Lleida en 1 hora i 10 minuts. Ja era hora! (I mai més ben dit). És un preu similar al de l’autobús i tarda una hora menys. No és molt econòmic pels usuaris que utilitzen amb freqüència transport públic, però sí una millora en el temps de trajecte. Ara falta veure si aquests preus es mantindran gaire temps. En fi, si aquest avenç no és una notícia per publicar en portada...